Sorprèn la facilitat amb què l’Alicia Kopf m’ha arrossegat sota la neu tova, allà on ella se sent més còmoda, on les èpiques històries dels primers exploradors polars es poden murmurar, i també l’iglú on les seves confidències troben refugi.
Inicialment, Germà de gel havia de ser un guilty pleasure per descansar una mica de les novel·les de Pedrolo i els totxos de teoria sobre l’espai que he de llegir per la meva tesi. There is no guilt anymore. Perquè aquest és, sense cap dubte, un dels millors llibres en català que he llegit d’ençà que vaig encetar la tesi.
El vaig rebre ahir. Vaig començar-lo a la nit i l’he acabat mentre esmorzava aquest matí. No sóc cap crític literari i em manquen l’experiència i el temps per escriure una bona crítica, però no volia tornar a la meva tesi sense abans deixar unes línies escrites sobre aquesta obra.
En aquest llibre se’ns mostra com la recerca més minuciosa xoca frontalment amb l’autoficció més personal i poètica. En mig del xoc, una hàbil escriptora sap posar coixins on toca, amb cura, i el resultat és senzillament sublim. Precís, íntim, intel·ligent, acurat, científic, tendre, crític, dur, anguniós, diferent, fresc, fred, glaçat…
Hi ha molta força darrere d’un llibre que aconsegueix ser dolç i fred a la vegada. Kopf parla obertament de la crisi (des de la posició valenta de qui es queda al seu país i continua lluitant), de les relacions interpersonals, de famílies trencades, de lluites amb el propi jo. Parla sense por de l’autisme i del fracàs del seu país per oferir ajut a les famílies afectades. I ho descriu tot amb un llenguatge planer, però utilitzant en tot moment el fil metafòric constant de la bellesa polar. El fred, el gel, la neu, personatges glaçats, isolats, freds.
En algun moment del llibre l’Alicia parla dels iglús, i em sembla que és al seu bloc on va escriure una entrada sobre la seva preferència per la verticalitat. De sobte em va venir al cap el llibre Space and Place: The Perspective of Experience, de Yi Fu Tuan, on el geògraf descriu, si no ho recordo malament, la tècnica emprada pels inuits quan construeixen (diàriament i en un temps rècord), els seus iglús. Tuan també parla, en el mateix llibre, de la capacitat dels éssers humans per viure una vida “vertical”:
“Each day, we defy gravity and other natural forces to create and sustain an orderly human world; at night we give in to these forces and take leave of the world we have created”
Crec que tant l’Alicia Kopf com l’Imma Ávalos Marqués, en són molt conscients d’aquesta lluita diària per mantenir-se en peu, una lluita que molts obvien, erròniament. La mateixa lluita del cuc que sap que ha de continuar, fila que fila, intentant produir or amb merda com única matèria primera.
Ara sí, em torno també a la meva feina de cuc. Però la tornada a la feina serà més fàcil desprès d’aquesta deliciosa fulla de morera que ens regala l’Alicia.