Segon origen: resposta a l’article de la Judith Vives

Acabo de tornar de presentar el projecte Pedrolo Digital a una conferència d’Humanitats Digitals a Madrid, la metròpoli, tal com l’hauria anomenat el mestre Manuel de Pedrolo, i de tornada vaig tenir l’oportunitat de passar per Barcelona i veure “Segon origen” de Carles Porta. Tot just acabar la pel·lícula vaig pensar que quan tingués una mica de temps, escriuria unes línies sobre la meva opinió al respecte. Quina va ser la meva sorpresa quan, navegant per Twitter, em vaig trobar un enllaç a l’article escrit per la Judith Vives: Segon origen: Abans el Camp Nou que la raça humana.

“Ja han fet la feina” vaig pensar “Ara ja em puc dedicar a qualsevol de les tres-centes mil coses que he de fer aquesta setmana”.

Però m’equivocava. Vaig llegir l’article i vaig decidir que escriure’n un a tall de resposta seria la primera tasca del dia.

Potser jo no hi entenc prou de cinema, o potser és perquè sóc un friqui de Pedrolo que penso diferent. Fins i tot es podria dir que fa massa temps que hi visc fora de Catalunya i ara ja em falta l’esperit autocrític que tant caracteritza la cultura catalana. De tota manera, sigui per la raó que sigui, la meva opinió sobre el film queda molt lluny de la seva.

En primer lloc em cal dir que la fotografia del seu article, amb el text “Un fotograma de Segon origen”, no és ni tan sols un fotograma de la pel·lícula. Aquesta foto correspon a un “Teaser” rodat per la productora Antàrtida quan el projecte tot just començava. El fet que aquesta foto surti com a primer resultat quan cerquem “Segon origen” al Google podria ser l’explicació d’aquest “lapsus”.

Aquest detall és prou important, perquè com a pòster de “Teaser” per presentar els productors molt bé, però per parlar de la pel·lícula un cop estrenada és una miqueta “cutre”. Jo he escollit una foto més bonica, amb l’Alba, en Dídac, i llibres. Llibres per tot arreu.

Això, ara sí, és un fotograma de la pel·lícula.

Després d’aquest petit aclariment, parlaré de la meva visió de “Segon origen”.

Atenció, aquesta secció pot contenir “Spoilers”.

Cal dir que la sala on vaig veure “Segon origen” era plena de gom a gom. L’Ibrahim Mané i l’Andrés Batista, els dos Dídacs a la peli, seien a només unes butaques davant meu. El públic eren alumnes d’instituts catalans, un tipus de públic que com el mateix Carles Porta va vaticinar moments abans de la projecció, és el més difícil de complaure.

Els dos Dídacs fent-la petar

I va ser llavors quan em vaig adonar que aquests adolescents vinguts d’instituts del Baix Llobregat (em sembla que hi havia uns quinze centres en total), van viure cada moment de la pel·lícula amb una intensitat brutal. Tot eren “oohhhs” i “aaahhhhs”, moments de tensió, silenci absolut en escenes crítiques, i fins i tot alguna llagrimeta (jo em vaig fer un fotimer de plorar). I sí, recordem que parlem d’alumnes d’institut, aquests éssers impossibles d’entretenir si no els hi dónes un iPad o una Playstation. Un film insípid i avorrit, doncs, tal com comenta l’article.

Jo crec que aquesta adaptació trasllada prou bé la novel·la del 1974 a una audiència del 2015. El famós diari que escriu l’Alba i s’acaba convertint en el propi “Mecanoscrit” es recollit amb vídeos enregistrats amb un telèfon mòbil, company inseparable del jovent al segle XXI. Encara que el Dídac segueix sent el nen negre víctima del “bullying” (desgraciadament això no ha canviat gaire), ara fa falta representar una altra realitat del multi culturalisme català, amb l’Alba fent d’aquesta “guiri” que ja no visita Catalunya només a l’estiu, sinó que es queda a Catalunya, aprèn català i fa de professora d’anglès a Lleida.

I anem doncs a l’aspecte de la convivència d’idiomes al film, que l’article mencionat abans troba “absurda i que fa nosa”. En una societat on la llengua és tan important i tan arrelada a la identitat dels seus habitants, és molt important mostrar al jovent que el català el podem parlar tots, des d’una “guiri” amb accent del Sud de Londres fins a un xarnego amb accent de Gavà com jo. Però suposo que això només importa a filòlegs com jo o a lingüistes com la mateixa Rachel Hurdwood, a qui caldria agrair-li l’esforç de rodar una pel·lícula íntegrament en una llengua que li era del tot aliena. Ja que parlem de llengües, aprofito per afegir que l’enllaç a l’article de “wikipedia” de “Segon origen” potser millor canviar-lo pel de la “viquipèdia”. I això ja no és només qüestió de l’idioma; l’article en català és molt més correcte que el castellà.

Pel que fa al comentari sobre la “falta de química” entre els personatges, no seré jo qui estengui rumors de romanços entre el nostre ben plantat Ibrahim Mané i la preciosa actriu britànica Rachel Hurdwood. Això ja ho fan molt bé les cadenes de televisió espanyoles. Jo només us convidaré a visitar els comptes d’Instagram d’ambdós actors (Rachel HW i ibraml96) perquè jutgeu per vosaltres mateixos si entre els dos hi podria existir una relació més que estrictament professional. Aquesta química, dins i fora de la pantalla, fa que la parella representi els dos adolescents enamorats del Mecanoscrit de manera molt fidel.

I això es mostra prou bé a les escenes eròtiques de la pel·lícula. Clar que no arriben al nivell de “Jamón, jamón”, però tampoc fa falta. Segon origen és una pel·lícula per adolescents, no és “Cinquanta ombres d’en Gray”. Que hi falta Bigas Luna? Potser si no contem que els diaris personals del pare de l’Alba (presents durant tota la pel·lícula i peça clau del fil argumental) els va dissenyar en Bigas, si ens oblidem que el toc més reivindicatiu i compromès amb l’ecologia del film també és seu, si deixem estar la projecció del seu “ShowReel” sobre la vela d’un vaixell a tall d’homenatge, i ignorem també que la cova on es refugien els dos adolescents té forma de cony (sí, he dit cony) específicament perquè en Bigas així ho va voler, doncs sí, no hi ha gaire de Bigaslunià com diu l’article.

Per acabar, m’agradaria fer referència a un altre article que també he llegit aquest matí “Un que va de ser llepafils” escrit pel Marc Pastor, un altre friqui (en aquest cas no només del Manuel de Pedrolo, sinó friqui en general). Potser si determinats crítics llegissin aquest article, s’adonarien que no es pot analitzar “Segon origen” com si analitzés “Interstellar”; no només pel tema de pressupost i mitjans, sinó per la intenció de fons. De la mateixa manera que “Mecanoscrit del segon origen” va néixer amb la clara intenció d’omplir buits a l’espai literari català del segle XX, “Segon origen” s’apropa molt a aquesta intenció: produir un film català dins el gènere de la ciència-ficció, amb qualitat, amb respecte per la nostra llengua i amb la intenció d’arribar al públic que més importa en aquests moments, el jovent. I puc dir sense dubtar que aquesta adaptació del Carles Porta ha assolit aquest objectiu de totes totes.