Germà de gel, d’Alicia Kopf

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Sorprèn la facilitat amb què l’Alicia Kopf m’ha arrossegat sota la neu tova, allà on ella se sent més còmoda, on les èpiques històries dels primers exploradors polars es poden murmurar, i també l’iglú on les seves confidències troben refugi.

alicia-kopf

Inicialment, Germà de gel havia de ser un guilty pleasure per descansar una mica de les novel·les de Pedrolo i els totxos de teoria sobre l’espai que he de llegir per la meva tesi. There is no guilt anymore. Perquè aquest és, sense cap dubte, un dels millors llibres en català que he llegit d’ençà que vaig encetar la tesi.

El vaig rebre ahir. Vaig començar-lo a la nit i l’he acabat mentre esmorzava aquest matí. No sóc cap crític literari i em manquen l’experiència i el temps per escriure una bona crítica, però no volia tornar a la meva tesi sense abans deixar unes línies escrites sobre aquesta obra.

En aquest llibre se’ns mostra com la recerca més minuciosa xoca frontalment amb l’autoficció més personal i poètica. En mig del xoc, una hàbil escriptora sap posar coixins on toca, amb cura, i el resultat és senzillament sublim. Precís, íntim, intel·ligent, acurat, científic, tendre, crític, dur, anguniós, diferent, fresc, fred, glaçat…

Hi ha molta força darrere d’un llibre que aconsegueix ser dolç i fred a la vegada. Kopf parla obertament de la crisi (des de la posició valenta de qui es queda al seu país i continua lluitant), de les relacions interpersonals, de famílies trencades, de lluites amb el propi jo. Parla sense por de l’autisme i del fracàs del seu país per oferir ajut a les famílies afectades. I ho descriu tot amb un llenguatge planer, però utilitzant en tot moment el fil metafòric constant de la bellesa polar. El fred, el gel, la neu, personatges glaçats, isolats, freds.

En algun moment del llibre l’Alicia parla dels iglús, i em sembla que és al seu bloc on va escriure una entrada sobre la seva preferència per la verticalitat. De sobte em va venir al cap el llibre Space and Place: The Perspective of Experience, de Yi Fu Tuan, on el geògraf descriu, si no ho recordo malament, la tècnica emprada pels inuits quan construeixen (diàriament i en un temps rècord), els seus iglús. Tuan també parla, en el mateix llibre, de la capacitat dels éssers humans per viure una vida “vertical”:

“Each day, we defy gravity and other natural forces to create and sustain an orderly human world; at night we give in to these forces and take leave of the world we have created”

Crec que tant l’Alicia Kopf com l’Imma Ávalos Marqués, en són molt conscients d’aquesta lluita diària per mantenir-se en peu, una lluita que molts obvien, erròniament. La mateixa lluita del cuc que sap que ha de continuar, fila que fila, intentant produir or amb merda com única matèria primera.

Ara sí, em torno també a la meva feina de cuc. Però la tornada a la feina serà més fàcil desprès d’aquesta deliciosa fulla de morera que ens regala l’Alicia.

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Trump’s WestWorld: The Ultimate Allegory

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Just as the 45th elected president of the United States is about to occupy his throne after an unprecedented campaign, writing a comparison between the artificial world depicted in the HBO series Westworld and the America awakened by Donald J. Trump is just too much fun a task to ignore.

westrump

Attention, this post may contain spoilers related to the HBO series Westworld

Allegory in the geographical sense, or the national allegory, as Fredric Jameson called it, has been used in science fiction since the very beginnings of the genre; Mary Shelley’s England in her novels Frankenstein (1818) and The Last Man (1826) mirrored 19th Century England, in an attempt to evoke the Romantic disillusion after Napoleonic Wars; so did Richard Matheson’s I Am Legend (1954), as it projected the fears of American citizens towards the Cold War through a post-apocalyptic depiction of Los Angeles.

HBO’s Westworld is no different; the Wild Wild West American looking scenario created by science fiction pioneer Michael Chrichton is unfortunately very similar to the the America to expect in 2017.

The engineers in Chrichton’s Westworld have created the perfect theme park for the bigots and the bullies; this artificial world is in a modern sense a heterotopia of deviation, that is, in Foucauldian terms, a place to which certain individuals can be sent so they can perform deviant actions and follow behaviours otherwise unaccepted/condemned within society. The guests in the theme park are often privileged well-off members of society who can afford a ticket to this simulated world, a space specially designed to satisfy every single one of their desires, no matter how dark their nature.

The result is a make believe scenario in which murder, torture and rape are legitimised by one very simple idea: with the exception of the guests, every other creature in the park is an artificially created being, a robot; a very sophisticated and realistic reproduction of a human being, but a robot still. An object that can be subjected to every form of abuse on a daily basis without the worry of breaking any law or even risk of retribution, as hosts have their thoughts and experiences removed from their memories after every single one of the guests’ visits.

There is nothing new in the way the plot evolves; as other works such as Asimov’s I, Robot or Masamune Shirow’s Ghost in the Shell have shown, high levels of sophistication in a cyborg’s consciousness ultimately comes at a price, as some of the androids will ultimately begin to think independently and question their inferior status as robots under human domain. In the case of Westworld, this intellectual defiance begins when some of the hosts begin remembering details of past experiences, despite the fact that they should have, in theory, been completely removed from their artificial brain; interesting notions of memory are invoked through this particular case, but what interest us the most is the hierarchy established between humans and robots.

itheshell

While Donald J Trump has not (yet) openly claimed that certain minorities in the US are in fact an army of androids sent by China to stop America being great again, his continuous attacks against Mexican immigrants, women or disabled people (to name just a few), indicate that he would easily endorse the idea of establishing a hierarchy of citizens’ rights on the basis of their class, race and gender, and legislate accordingly.

In Trump’s very own Westworld, citizens from Mexican origin are not only defaulted to potential rapists but also forced to build a wall separating their country of origin from the US. Even if late claims indicate that Mexico will not be paying for the construction of that wall themselves, as it was initially promised by Trump, the mere thought of forcing a community to build a wall around them against their will has a clear resonance to notions of slavery.

So Trump paces around this microcosm he has created, riding his horse with a captured Mexican slave tied to his rope, when he happens to find a young attractive girl who is walking towards her family’s ranch alone. With the exact same sense of entitlement as The Man in Black in Westworld (played by Ed Harris) sexually forces Dolores (played by Evan Rachel Wood) on the basis that she is just a robot, Trump grabs this young woman by the pussy on the basis that she is only a woman.

There are of course obvious differences between the Westworld shown by HBO and the America Trump dreams about when he and his toupee lay in bed at night, the first difference being that the former is a work of fiction and the latter is a crude reality we will witness from 2017 on. The second difference is that, while in order to enter Chrichton’s imagined park you have to be a wealthy business man/woman who can afford the price of the entrance, a ticket to Trump’s Westworld is granted to any American, provided he is a white, heterosexual, non-disabled male.

The rest are only robots. Muslim, African-American, Asian, women, members of the LGTBIQ community, or people with disabilities are just hosts subjected to the authority of Trump’s great white men. They are incredibly similar to real human beings, but somewhat inferior, expendable, liable to function as objects in the new United States that apparently belong to the real American people.

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Només volem ser catalans: Els vàndals de la wikipedia espanyola.

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Després d’una tortuosa relació amb la censura franquista en vida, ara es la wikipedia espanyola qui torna a censurar la figura de Manuel de Pedrolo.

La censura i l’escriptor segarrenc van ser – malauradament – companys de camí durant tota la seva carrera. Qui fou un dels novel·listes més important de les lletres catalanes (conreant també, com sabem, tots els altres gèneres literaris) va ser perseguit indiscriminadament per “Les tisores de la censura” –aprofito l’encertat títol del llibre de l’Estanislau Torres que parla precisament del cas Pedrolo.

A banda de l’estudi de Torres, n’existeixen moltes altres referències a les dificultats de publicació que va tenir l’obra Pedroliana per culpa de la censura franquista: l’article la Lidwina M. van den Hout a la Universitat de Chicago i el Cas Pedrolo: censurat de la filòloga pedroliana Dra Anna Maria Moreno i Bedmar en són bons exemples. Però avui no parlaré d’aquest ja conegut tipus de censura.

Yo he venido aquí a hablar de mi tuit

 

Amb aquesta piulada volia mostrar la meva frustració quan, fa només uns dies, em vaig trobar amb un article de la wikipedia en espanyol dedicat a Manuel de Pedrolo, on es cita a l’escriptor segarrenc com a “un escritor español en lengua catalana”. Naturalment, tractant-se la wikipedia d’una “Enciclopedia libre”, vaig voler contribuir a corregir aquest error i vaig entrar amb el meu compte per tal de modificar aquesta dada. La resposta, en forma d’un missatge d’avís, em va deixar sense paraules:

 

captura-de-pantalla-2016-10-21-22-02-21
Aquest és el missatge d’error. Podeu veure un vídeo de l’acció sencera si cliqueu sobre la imatge.

 

Amb la certesa que la meva edició era legítima, vaig provar de seguir el consell del missatge i escriure als ‘bibliotecaris’, un grup d’usuaris amb més drets d’edició (i censura) a la wikipedia. Podeu veure la resposta que vaig rebre.

captura-de-pantalla-2016-10-30-08-41-08
Conversa amb l’equip de bibliotecaris de la wikipedia espanyola. Cliqueu per visitar la pàgina.

 

La nacionalidad es un criterio meramente administrativo, diuen. Sembla que a la wikipedia espanyola també saben, com a l’Estat Espanyol, quan toca aferrar-se al llibre d’instruccions (confio que les normes de la wikipedia espanyola no les signessin també el 78, perquè ho sembla). La meva acció va ser política, en sóc molt conscient, però després d’estudiar l’obra d’aquest escriptor durant els últims cinc anys, dir que Manuel de Pedrolo va ser un escriptor espanyol em sembla una de les afirmacions més incongruents que he vist mai en línia. Per si de cas no n’estàvem prou farts del més que repetit comentari infantil “A ver, ¿qué pone en tu DNI?”, ara ens falten el respecte atacant els nostres referents més importants.

 

L’atac sembla sistemàtic, poques hores després de la meva piulada, el Miquel Strubell ens va mostrar com això també passa als articles sobre Lluís Companys i Josep Trueta:

 

 

La part més greu d’aquest assumpte ja no és la només la dificultat de negociar aquestes decisions, sinó l’actitud implacable que mostren alguns usuaris de la Wikipedia espanyola (no vull generalitzar) quan es toca el tema català. Després d’un parell d’interaccions amb un usuari que qüestiona la creació i les modificacions a l’article de l’obra completa de Pedrolo i en fa les modificacions que ell creu necessàries sense justificació o documentació, sóc jo qui em trobo amb acusacions de fer edicions arbitràries en aquest article (creat per mi i només editat per ell i jo) i consells de com m’he de comportar a la plataforma (falta d’etiqueta).

captura-de-pantalla-2016-10-30-21-46-59

Automàticament se m’afegeix a una llista de possibles membres a bloquejar a la wikipedia i fins i tot s’hi afegeix una petita teoria de conspiració (sembla que uns quants usuaris van provar de canviar la nacionalitat de Pedrolo el mateix dia: això és vandalisme nacionalista a gran escala, senyories). He d’agrair la intervenció d’un altre usuari de la wikipedia amb més drets d’edició (i seny) que tanca el cas i evita el meu bloqueig – per això no vull generalitzar, d’usuaris que respecten la llibertat d’expressió a les xarxes també n’hi ha a la wikipedia espanyola:

captura-de-pantalla-2016-10-30-21-28-34

No deixar Pedrolo ser qui va ser, simplement català, negar-li la seva identitat, és també ignorar completament la feina de tota una vida i el seu irreductible compromís amb la llengua i cultura catalanes. És negar-li la identitat a tot un poble; res que ens vingui de nou. No crec que s’hagi de demanar permís per ser català, i menys a les xarxes, però queda molt clar que hi ha qui no opina el mateix.

 

La pregunta ja no és “quan ens deixaran ser catalans?” ja fa temps que molts hem pres la decisió de ser-ho pel nostre compte. La pregunta és “quan se n’adonaran ells que ja som catalans?” i encara més important “quan aprendran que l’únic vandalisme nacionalista en aquesta història és el seu?”

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

What I write about when I am not writing my PhD #1 “Unseeing your penis”

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

The first post in this series I just made up is, sadly enough, based on a true story that happened just a few minutes ago, while I was in the sauna at UCC Mardyke Arena.

I had just gone in when I noticed how a girl in front of me started cursing in disgust at what she had just witnessed. For those of you who have read the title of the post you may have figured it out already.

Yes. She saw a penis…

I looked outside the sauna through the small window and due to the position I was seating on I could only see a young lad running away from the picture and covering himself with a grey towel (no penis watching for me I’m afraid).

Some of you may thing this is an amusing thing to happen in a gym, but it is actually not. And here comes the explanation to the title of this post:

Unseeing your penis is something that girl in the sauna will NOT be able to do. That is a simple fact.

She did not have to see your penis in a unisex sauna, in which rules such as “You should wear clothes to cover intimate parts such as your penis” apply.

Allow me to address the penis owner from now on with the hope that he gets to read this at some point.

Contrary to what you may believe, young lad, your penis is not the most ‘in demand’ thing to watch in Cork. Actually, and to your surprise, showing your private parts in a public space such as a unisex sauna does not magically increase your manhood levels. I’ll tell you more: by the expression in the girl’s face and the comments she made, I can assure you that she was not impressed.

While you probably laughed with your friends back in the changing room and thought how lucky that girl was by having seen the magnificent work of nature that your penis is, the girl’s thoughts on the subject were very different.

The fact that you just got away with doing something like that and found it amusing only fuels the sense of frustration the girl’s expression showed in the few minutes I remained in the sauna.

Unlike you, she would never risk making such a mistake in such a public place as that sauna, simply because she knows her body would automatically be targeted and objectified in sexual terms by other users of the sauna (particularly by lads like you).

Your natural reaction, which was just running away without any attempt at apologising, is a reminder of how differently society treats male and female bodies.

I just wish I had gone out of the sauna and reported you –as I initially suggested to the girl– but it is too late for that now.

I doubt this post will ever reach you, but if it does, be a real man and write a letter of apology to be left at the mardyke for her.

PS: Do UCC’s community a favor and buy yourself a pair of speedos, please.

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Pedrolo Needs You!

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Pedrolo us necessita. Sí, sí, a vosaltres, professores i professors que impartiu classes a Catalunya i arreu del món. Només cal que us interessin conceptes com la utilització de noves tecnologies per a la recuperació de la memòria històrica i l’aprenentatge de llengües. I si us agrada Manuel de Pedrolo, encara millor.

Pedrolo Digital és un projecte de “groupsourcing” que vol digitalitzar l’obra completa de Manuel de Pedrolo i situar-la a l’espai literari català de mitjans del segle XX. Adreçat a centres educatius dins i fora del domini lingüístic –ja es tracti d’escoles, instituts, universitats o altres institucions on la llengua catalana hi sigui present– aquest projecte està pensat per a grups d’estudiants a partir de 4t d’ESO en endavant, i introdueix conceptes com l’OCR (reconeixement òptic de caràcters), el llenguatge XML i la geografia digital.

Tot i que en principi Pedrolo Digital pot semblar adreçat només a professor@s de llengua i literatura catalanes, els docents d’assignatures de tot tipus estan convidats a participar-hi. El projecte vol situar-se en un àmbit multidisciplinari, i per això connecta amb temes tan diversos com la geografia, la història, la tecnologia, la literatura i les ciències socials entre d’altres.

Dirigit des de la University College Cork, a Irlanda, Pedrolo Digital vol ser també un punt de trobada entre l’educació secundària i el món acadèmic, i actuar com a enllaç entre aquests dos universos que molt sovint no es comprenen l’un a l’altre.

Si voleu conèixer aquest projecte amb més detall, visiteu la pàgina oficial a www.pedrolodigital.cat després de veure aquest vídeo introductori.


Pedrolo Digital vol donar les gràcies a la Fundació Pedrolo pel seu suport, al govern d’Irlanda per la concessió de la beca que fa possible aquest projecte, i a l’artista Mariona Millà, pel seu vistiplau abans de dissenyar el logotip del projecte, basat en una de les seves pintures.

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Are we, scholars working on Iberian peripheral digital projects, arriving late to the DH? A reflection on #hdh2015

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Captura de pantalla 2015-10-22 a les 1.29.08

If I learned anything from #hdh2015 –an international conference organised by HDH (the International Association of “Humanidades Hispánicas Digitales”) and LINDH (Laboratorio de Innovación en Humanidades Digitales)– it is that the Hispanic Digital Humanities are in great shape and growing fast. This second edition of this conference, following the inaugural one hosted by A Coruña in 2013, brought together almost 150 speakers for three dynamic and engaging days in which ideas and projects were shared. In addition to the three-day Hispanic oriented conference, the European Association of Digital Humanities organised their 1st #eadhday2015 as a 4th additional day, bringing the scope of the conference to a European level.

My personal experience overall –taking into account the fact that this was my first DH congress and my first time presenting my PhD project in front of a DH audience– was very positive. You could say that I may not be the best person to give feedback about a DH conference when I’ve attended no others of the kind, but as I’ve had some experience at other international conferences I can confidently say that both LINDH and UNED made #hdh2015 a success. The great venues, the fact that most sessions proceeded in a timely manner, excellent organisation and a good variety of panels made other minor hiccoughs –missing chairs to moderate in a couple of sessions and a projector malfunction in one of the parallel sessions– look unimportant.

There is no need for me to go into much detail about the papers given at the conference, because of its Digital nature and excellent coverage in Twitter of both organisers and delegates. You can look up the Twitter hashtag #hdh2015 to find an impressive live report of the panels and discussions, together with UNED’s audiovisual resources and LINHD’s YouTube channel with a video record of the sessions that took place in the main venue. As well as these, I strongly recommend checking both the LINHD’s account @linhduned and that of its director Elena González Blanco @elenagbg to guide you through the timeline of the sessions.

What I will do –partly because it was one of the questions that from my point of view generated more food for thought and partly because it is a vital question in my research– is to follow on the question posed by Elisabeth Burr @ESU_DH_CT to the organisers of #hdh2015: How come that of the 100+ papers presented at the programme, only a couple of them represented research done on linguistic and cultural minorities?

As incontestable as this observation by Burr was, my point here is that perhaps the criticism pointed to the wrong direction in this case, as I would not necessarily blame the organisation for failing to be inclusive in this sense. It is true that maybe a call for papers translated to some of the other languages within Hispanic Studies could have attracted some more projects, but… where do we draw the line here? If you include Portuguese, Catalan or Galician translations of the CFP, why would you not include respective translations into Quechua, Aymara or Guarani? That is definitely not the issue here. During years, “Hispanic Studies” has worked as an umbrella term including many minority languages within Iberian and Latin American territories. Depending on where you would find this term –mostly for political and cultural reasons– there might have been a higher or lower degree of inclusion of these minority languages, but this is a situation academics working on these areas have become accustomed to. When an academic working on a Galician/Catalan/Guarani poet goes to a Hispanic Studies Conference, he/she knows that besides the slightly political connotation present in the terminology used to name the event, their inclusion in the event itself is somehow guaranteed and generally not questioned. If we take the above to be true, the mere fact of adding the world “Digital” to that so called “umbrella term” that Hispanic Studies has become should initially not pose a problem for the automatic inclusion of those projects that, besides focusing on peripheral cultures or literatures, want to add a digital approach to their methodology. I may be excessively naive in my previous reasoning by removing “weight” to the political issues at stake when I state that there are no underlying reasons to this absence of plurality. But even if the current political situation in Spain could suggest otherwise, my opinion is that the causes are not necessarily connected to politics only. I attribute this absence as being symptomatic of a general climate in determinate areas of Iberian academia, in which we find high quality projects that could have been very relevant to this conference, but decide not to label themselves as a Digital Humanities project and therefore do not engage with this event. And for me, this is a missed opportunity for many of the projects that fall into this classification. I am not quite sure about the reasons behind this tendency, but I believe it is important to raise some questions with the intention of shedding some light on the issue. Some of those questions, which I post here –directed to academics doing research on peripheral literatures and cultures within Hispanic Studies– should probably be answered precisely by these academics, rather than by the organisers of events such as #hdh2015: – Are we, scholars working on Iberian peripheral digital projects, arriving late to the DH? And if so… – How do we fix/learn from this? – Are we the only peripheral cultures in this situation, or is our particular position aggravated by the increasingly favourable status of the Spanish language in the world? PS: I still cry at night remembering how good the food was during the conference. Thanks dh2015!  

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Segon origen: resposta a l’article de la Judith Vives

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Acabo de tornar de presentar el projecte Pedrolo Digital a una conferència d’Humanitats Digitals a Madrid, la metròpoli, tal com l’hauria anomenat el mestre Manuel de Pedrolo, i de tornada vaig tenir l’oportunitat de passar per Barcelona i veure “Segon origen” de Carles Porta. Tot just acabar la pel·lícula vaig pensar que quan tingués una mica de temps, escriuria unes línies sobre la meva opinió al respecte. Quina va ser la meva sorpresa quan, navegant per Twitter, em vaig trobar un enllaç a l’article escrit per la Judith Vives: Segon origen: Abans el Camp Nou que la raça humana.

“Ja han fet la feina” vaig pensar “Ara ja em puc dedicar a qualsevol de les tres-centes mil coses que he de fer aquesta setmana”.

Però m’equivocava. Vaig llegir l’article i vaig decidir que escriure’n un a tall de resposta seria la primera tasca del dia.

Potser jo no hi entenc prou de cinema, o potser és perquè sóc un friqui de Pedrolo que penso diferent. Fins i tot es podria dir que fa massa temps que hi visc fora de Catalunya i ara ja em falta l’esperit autocrític que tant caracteritza la cultura catalana. De tota manera, sigui per la raó que sigui, la meva opinió sobre el film queda molt lluny de la seva.

En primer lloc em cal dir que la fotografia del seu article, amb el text “Un fotograma de Segon origen”, no és ni tan sols un fotograma de la pel·lícula. Aquesta foto correspon a un “Teaser” rodat per la productora Antàrtida quan el projecte tot just començava. El fet que aquesta foto surti com a primer resultat quan cerquem “Segon origen” al Google podria ser l’explicació d’aquest “lapsus”.

Aquest detall és prou important, perquè com a pòster de “Teaser” per presentar els productors molt bé, però per parlar de la pel·lícula un cop estrenada és una miqueta “cutre”. Jo he escollit una foto més bonica, amb l’Alba, en Dídac, i llibres. Llibres per tot arreu.
segon-origen
Això, ara sí, és un fotograma de la pel·lícula.

Després d’aquest petit aclariment, parlaré de la meva visió de “Segon origen”.

Atenció, aquesta secció pot contenir “Spoilers”.

Cal dir que la sala on vaig veure “Segon origen” era plena de gom a gom. L’Ibrahim Mané i l’Andrés Batista, els dos Dídacs a la peli, seien a només unes butaques davant meu. El públic eren alumnes d’instituts catalans, un tipus de públic que com el mateix Carles Porta va vaticinar moments abans de la projecció, és el més difícil de complaure.

didacsEls dos Dídacs fent-la petar

I va ser llavors quan em vaig adonar que aquests adolescents vinguts d’instituts del Baix Llobregat (em sembla que hi havia uns quinze centres en total), van viure cada moment de la pel·lícula amb una intensitat brutal. Tot eren “oohhhs” i “aaahhhhs”, moments de tensió, silenci absolut en escenes crítiques, i fins i tot alguna llagrimeta (jo em vaig fer un fotimer de plorar). I sí, recordem que parlem d’alumnes d’institut, aquests éssers impossibles d’entretenir si no els hi dónes un iPad o una Playstation. Un film insípid i avorrit, doncs, tal com comenta l’article.

Jo crec que aquesta adaptació trasllada prou bé la novel·la del 1974 a una audiència del 2015. El famós diari que escriu l’Alba i s’acaba convertint en el propi “Mecanoscrit” es recollit amb vídeos enregistrats amb un telèfon mòbil, company inseparable del jovent al segle XXI. Encara que el Dídac segueix sent el nen negre víctima del “bullying” (desgraciadament això no ha canviat gaire), ara fa falta representar una altra realitat del multi culturalisme català, amb l’Alba fent d’aquesta “guiri” que ja no visita Catalunya només a l’estiu, sinó que es queda a Catalunya, aprèn català i fa de professora d’anglès a Lleida.

I anem doncs a l’aspecte de la convivència d’idiomes al film, que l’article mencionat abans troba “absurda i que fa nosa”. En una societat on la llengua és tan important i tan arrelada a la identitat dels seus habitants, és molt important mostrar al jovent que el català el podem parlar tots, des d’una “guiri” amb accent del Sud de Londres fins a un xarnego amb accent de Gavà com jo. Però suposo que això només importa a filòlegs com jo o a lingüistes com la mateixa Rachel Hurdwood, a qui caldria agrair-li l’esforç de rodar una pel·lícula íntegrament en una llengua que li era del tot aliena. Ja que parlem de llengües, aprofito per afegir que l’enllaç a l’article de “wikipedia” de “Segon origen” potser millor canviar-lo pel de la “viquipèdia”. I això ja no és només qüestió de l’idioma; l’article en català és molt més correcte que el castellà.

Pel que fa al comentari sobre la “falta de química” entre els personatges, no seré jo qui estengui rumors de romanços entre el nostre ben plantat Ibrahim Mané i la preciosa actriu britànica Rachel Hurdwood. Això ja ho fan molt bé les cadenes de televisió espanyoles. Jo només us convidaré a visitar els comptes d’Instagram d’ambdós actors (Rachel HW i ibraml96) perquè jutgeu per vosaltres mateixos si entre els dos hi podria existir una relació més que estrictament professional. Aquesta química, dins i fora de la pantalla, fa que la parella representi els dos adolescents enamorats del Mecanoscrit de manera molt fidel.

I això es mostra prou bé a les escenes eròtiques de la pel·lícula. Clar que no arriben al nivell de “Jamón, jamón”, però tampoc fa falta. Segon origen és una pel·lícula per adolescents, no és “Cinquanta ombres d’en Gray”. Que hi falta Bigas Luna? Potser si no contem que els diaris personals del pare de l’Alba (presents durant tota la pel·lícula i peça clau del fil argumental) els va dissenyar en Bigas, si ens oblidem que el toc més reivindicatiu i compromès amb l’ecologia del film també és seu, si deixem estar la projecció del seu “ShowReel” sobre la vela d’un vaixell a tall d’homenatge, i ignorem també que la cova on es refugien els dos adolescents té forma de cony (sí, he dit cony) específicament perquè en Bigas així ho va voler, doncs sí, no hi ha gaire de Bigaslunià com diu l’article.

Per acabar, m’agradaria fer referència a un altre article que també he llegit aquest matí “Un que va de ser llepafils” escrit pel Marc Pastor, un altre friqui (en aquest cas no només del Manuel de Pedrolo, sinó friqui en general). Potser si determinats crítics llegissin aquest article, s’adonarien que no es pot analitzar “Segon origen” com si analitzés “Interstellar”; no només pel tema de pressupost i mitjans, sinó per la intenció de fons. De la mateixa manera que “Mecanoscrit del segon origen” va néixer amb la clara intenció d’omplir buits a l’espai literari català del segle XX, “Segon origen” s’apropa molt a aquesta intenció: produir un film català dins el gènere de la ciència-ficció, amb qualitat, amb respecte per la nostra llengua i amb la intenció d’arribar al públic que més importa en aquests moments, el jovent. I puc dir sense dubtar que aquesta adaptació del Carles Porta ha assolit aquest objectiu de totes totes.

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Manuel de Pedrolo i la cultura catalana a Irlanda

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

No és el primer cop que l’obra de Manuel de Pedrolo travessa les fronteres catalanes: Martin Esslin va elogiar el seu teatre en l’influent The Theatre of the Absurd (1961), Wesley Barnes el va incloure dins l’estudi The Philosophy and Literature of Existentialism (1968) i George E. Wellwarth va esmentar-lo en l’article Spanish Underground Drama (1972). Altres exemples de la internacionalització de les obres d’aquest autor català en són la crítica que l’acadèmic americà Peter Cocozzella va fer del Mecanoscrit del segon origen (1975) o l’estudi de Louise Johnson en l’assaig Some thoughts on Pedrolo: Estrangement, mothers and others (1999), a més de la traducció a diverses llengües europees de les seves obres de més èxit.

En aquesta ocasió, però, la presència internacional de les obres Pedrolianes adquireix un caire més físic, ja que seixanta-vuit de les seves obres han viatjat a University College Cork, Irlanda, per ser dipositades a la secció d’arts i humanitats de la seva biblioteca. Adelais de Pedrolo, filla de l’autor i presidenta de la Fundació Manuel de Pedrolo, ha fet aquesta donació a la institució irlandesa en saber que s’estava realitzant recerca sobre l’autor al Department of Spanish, Portuguese and Latin American Studies de la UCC. El projecte, que consisteix en una aproximació digital a l’estudi del llegat Pedrolià i la seva relació amb l’espai literari català durant la segona meitat del segle vint, l’està duent a terme l’estudiant de doctorat Pedro Fernández – també responsable de la iniciativa d’escriptura creativa digital Temps Obert v11.1 – i és supervisat per Helena Buffery, actual presidenta de l’Anglo-Catalan Society i acadèmica d’estudis catalans.

books_MEDEls llibres s’han col·locat a la secció d’arts i humanitats de la biblioteca de UCC.

Aquests 68 llibres estan disponibles per a la seva consulta i representen el que és probablement la col·lecció més gran d’obres de Pedrolo fora de Catalunya. El lideratge de Ronan Madden a la biblioteca de la UCC ha sigut vital en la tasca de catalogar aquestes obres, posant molta cura a indicar la data de composició de cada obra en les entrades. En aquest cas particular, aquest detall és tan important com la data de publicació, ja que la carrera literària de Pedrolo va quedar tan distorsionada per la censura que a vegades el temps transcorregut des de la composició i la data de publicació d’una obra arriba als vint anys.

University College Cork és un reconegut punt de referència a Irlanda pels estudis hispànics. El Department of Spanish, Portuguese and Latin American Studies (SPLAS) és conegut pel seu angle polifacètic en tractar els estudis hispànics i ibèrics i ha sigut la seu de conferències internacionals que atreuen acadèmics i investigadors especialitzats en l’estudi de llengua literatura i hispàniques, amb especialització a la mexicana, argentina, gallega, basca i catalana. Pel que fa a la literatura i cultura catalanes, el departament es mostra també molt actiu, oferint cultura i llengua catalanes com a assignatures de segon i quart any de carrera en el seu currículum, gràcies al finançament de l’Institut Ramon Llull i la gran feina desenvolupada per la lectora de català Núria Massot, qui és també una figura clau en la promoció de la cultura catalana entre els ciutadans de Cork. A través de la contínua col·laboració amb l’Institut Ramon Llull i Cork City Libraries, el departament ha organitzat esdeveniments anuals com a part del Cork World Book Fest, celebrat per coincidir amb la diada de Sant Jordi. Algunes de les activitats d’edicions anteriors inclouen la visita de personalitats catalanes com el poeta Jaume Subirana el 2012, la cinematògraf Isona Passola el 2013, i les visites recents del músic Pau Alabajos i l’escriptor Marc Pastor durant l’edició d’enguany. Juntament amb aquestes activitats, aquest any se celebrarà un altre esdeveniment important per als estudis catalans a Irlanda, ja que la conferència en commemoració del 60è aniversari de l’Anglo-Catalan Society tindrà lloc a University College Cork del 5 al 7 de setembre de 2014.

Grouppic_MEDD’esquerra a dreta: Ronan Madden, Pedro Fernández, Helena Buffery i Núria Massot

Si aquest ha sigut un any dinàmic per a la cultura catalana a Irlanda, aquests llibres també han arribat a l’illa en un moment clau pels estudis Pedrolians en general. Aquest maig se celebra una conferència sobre estudis Pedrolians, Manuel de Pedrolo, contra l’oblit, a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Aquesta iniciativa de l’escriptor català Sebastià Benassar és la primera reunió d’aquestes característiques des que el 1990 es va celebrar el col·loqui Rellegir Pedrolo.

Tot indica que aquest podria ser un bon any per als estudis Pedrolians. L’oportunitat de trencar amb un període de vint-i-cinc anys d’oblit acadèmic sembla finalment a l’abast. La relació de Pedrolo amb el món acadèmic ha estat força problemàtica, ja que la seva condició d’escriptor de best-sellers durant els anys 70 i 80 (particularment enaltida per l’èxit del Mecanoscrit del segon origen) va fer que els crítics es mostressin reticents d’incloure qualsevol de les seves obres en el cànon. Avui dia, l’amplitud i la naturalesa heterogènia de la seva producció constitueixen un desafiament per a qualsevol acadèmic interessat en l’anàlisi del seu projecte en vida.

La conservació i el reconeixement de la vida i obres d’aquest prolífic escriptor requeriran llavors el compromís d’acadèmics catalans per tal de generar interès al voltant de la figura d’aquest escriptor “sense límits”, que va ésser tan central en la història de la literatura contemporània catalana. Només a quatre anys del centenari del naixement de l’autor, encara queda molta feina a fer per tal de fer-li justícia. Si s’han despertat les nostres expectatives en conèixer que el director Carles Porta treballa contra rellotge per completar el projecte pòstum de Bigas Luna, una adaptació al cinema del Mecanoscrit del segon origen, el meu únic desig és que el seu èxit comercial pugui servir per crear consciència sobre aquest autor oblidat injustament i que projectes similars a la Jornada Universitària organitzada per Benassar continuïn apareixent en el futur.

threebooks

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

Manuel de Pedrolo and Catalan Culture in Ireland

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

It is not the first time that Manuel de Pedrolo’s works has trespassed across Catalonia’s frontiers; Martin Esslin praised his drama in his influential The Theatre of the Absurd (1961), Wesley Barnes included him in his study of The Philosophy and Literature of Existentialism (1968), and George E. Wellwarth mentioned his plays in his article Spanish Underground Drama (1972). More examples of the internationalization of this Catalan author’s works can be seen in the review of his Mecanoscrit del segon origen by the American-based scholar Peter Cocozzella (1975), the analysis made by Louise Johnson in her 1999’s essay Some thoughts on Pedrolo: Estrangement, mothers and others, and the translations of his most successful novels and plays to various European languages.

On this occasion, however, the international presence of Pedrolo’s works acquires a more physical sense, as sixty-eight of Pedrolo’s works have travelled to University College Cork, Ireland, to be located in the Arts and Humanities section of its library. Adelais de Pedrolo, daughter of the author and president of the Manuel de Pedrolo Foundation, kindly donated these books to the Irish institution, after learning that research on the author was being conducted in UCC’s Department of Spanish, Portuguese and Latin American Studies. The project, involving a digital approach to the study of Pedrolo’s legacy and its relationship with Catalan’s literary space during the second half of the twentieth century, is being conducted by PhD student Pedro Fernández – also responsible for the Digital Creative Writing initiative Temps Obert v11.1 – and supervised by Dr. Helena Buffery, current president of The Anglo-Catalan Society and scholar in Catalan Studies.

books_MEDThe books are located in the Arts and Humanities section of University College Cork’s library

These 68 books are now available for consultation and represent what is probably the largest collection of Pedrolo’s works outside Catalonia. Ronan Madden at UCC’s library has taken the lead in the task of cataloguing these works, putting extra special care into indicating the date of composition of every work in the entries. In this particular case, this is as important a detail as the publication date, as Pedrolo’s career was so affected by censorship that the gap between the composition of the work and the actual publication date is sometimes as long as twenty years.

University College Cork is a well-known reference point in Ireland for Hispanic Studies. Its Department of Spanish, Portuguese and Latin American Studies (SPLAS) is known for its multifaceted approach to Hispanic and Iberian Studies, and has hosted international conferences attracting scholars and researchers from Mexican, Argentinian, Galician, Basque, Catalan and Spanish Studies. As far as Catalan literature and culture is concerned, the department is also very active, offering Catalan Language and Culture as subjects at second and final year level in its undergraduate curriculum, thanks to the funding of Institut Ramon Llull and the hard work of the Catalan lectora Núria Massot, who is also a key figure in the promotion of Catalan Culture among Corkonians. Through close collaboration with the Institut Ramon Llull and Cork City Libraries, the department has organized annual events as part of the Cork World Book Fest, celebrated to coincide with the Dia de Sant Jordi. Past events include the visit of Catalan personalities such as poet Jaume Subirana in 2012, cinematographer Isona Passola in 2013, and the recent visits of musician Pau Alabajos and writer Marc Pastor during this year’s edition. Along with these activities, this year will see another important event for Catalan studies in Ireland, as the Anglo-Catalan Society’s 60th anniversary Conference will be held at University College Cork from the 5th to the 7th of September 2014.

Grouppic_MEDFrom left to right: Ronan Madden, Pedro Fernández, Helena Buffery and Núria Massot

If this has been a dynamic year for Catalan Culture in Ireland, these books have also reached the island at a key moment for Pedrolian studies as a whole. In May, a conference about Pedrolian studies Manuel de Pedrolo, contra l’oblit, will be held at the Universitat Pompeu Fabra in Barcelona. Led by Catalan writer Sebastià Benassar, it is the first time that such a conference on Pedrolo has been celebrated since the 1990´s colloquium Rellegir Pedrolo.

Everything indicates that this could be a good year for Pedrolian studies. The opportunity to break with a twenty-five year period of academic oblivion seems to be within reach. Pedrolo’s relationship with academia has been a problematic one; his condition as a best selling author during the 1970s and 1980s (particularly fuelled by the success of Mecanoscrit del segon origen) made critics reluctant to include any of his works in the canon. Nowadays, the vast and heterogeneous nature of his production stands as a challenge to any scholar interested in analyzing his lifetime project.

The conservation and recognition of the life and works of this prolific writer will therefore require the commitment of Catalan academics to shift their focus towards the figure of this writer “without limits”, who was so central to the contemporary history of Catalan literature. Only four years away from the centenary of the author’s birth, there is still a lot of work to be done in order to do justice to this writer. If our expectations have been raised as cinematographer Carles Porta works against the clock to complete Bigas Luna’s posthumous project – a film adaptation of Mecanoscrit del segon Origen – my only wish is that its commercial success might serve to create awareness of this unjustly forgotten author, and that similar projects to the Jornada Universitària organized by Benassar continue to appear in the future.

threebooks

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

The Round-robin Approach

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+

One of the usual tasks of traditional researchers involves the creation of labels that situate their work within the otherwise infinite pool of knowledge constructed by mankind. Their tendency has often been to dissect this knowledge in small and carefully shaped pieces that meet the requirements of a specific field. This propensity to individualize areas of study is beneficial to a certain degree and completely justified in moments when academic practice is shifting towards new forms of knowledge. However, as internalized in the general practice as this process may be, it can come at a price in the exceptional times we are currently witnessing, with the Humanities experiencing a massive transformation driven by the Digital Age.

The price I am referring to is the loss of qualitative research production as a result of an excessive fragmentation of knowledge into emerging study areas. I came to think of these dangers during last Friday’s talk at UCC by Professor Enrique Santos Unamuno, from University of Extremadura. When talking about the multidisciplinary projects he is currently involved in, his exposition focused on highlighting the different skills that every contributor was adding to the overall project. Rather than labeling or restraining the scope of his work through new terminology, he employed existing notions taken from philology, cartography, computer science, philosophy, literary criticism between many others, and insisted on the need of all these fields to come together and collaborate between them.

In order for this collaboration to produce qualitative research, there is another necessary ingredient to the recipe: expertise. Through mastering their own field, researchers must excel at it while also becoming aware of their limitations when approaching other areas of knowledge. The aim is to seek the expert advice of other top researchers in these other disciplines, rather than unsuccessfully attempt the impossible task of becoming the ultimate interdisciplinary researcher who can master all subject areas.

Therefore, when we talk about Digital Humanities and its contribution to knowledge, I believe that above all, we have to highlight its collaborative nature, its ability to put together experts on existing fields that are willing to create new forms of knowledge. But most importantly, we have to be really careful when defining or labeling new sub areas within the discipline, as this can also restrain the skills associated to them. In other words, do the Digital Humanities search for a scholar who is an expert philologist interested in a collaboration with an expert on computer science, or do they want this scholar to be half proficient in computer science and half familiar with philological concepts?

Both scenarios are possible within the current definition of a digital humanist, but the question is which of them will produce the best research. The trend imposed by social media engines such as Twitter, which values quantity of information over quality, may be suitable for some aspects of a society shaped by the Digital Age, but when it comes to academia, epistemic integrity surely demands quality over quantity. In order to achieve this, collaboration between scholars in different areas of expertise is essential.

It was perhaps this same collaborative need, or even curiosity, which brought together some crime novel writers in the 1930’s. Figures such as Agatha Christie and Ronald Knox united their creative efforts with other twelve writers from the so-called Detection Club and created works such as The Scoop and Behind the Screen or The Floating Admiral, probably some of the first collaborative creative writing projects in history. Whereas the writing processes behind a literary work and a piece of research may differ considerably, these two practices may have more in common that what we think, as the level of expertise needed to succeed in a particular area of research can be compared to the level of specialization that a writer needs to achieve to succeed in a determinate literary genre.

My interest in this type of narratives is driven by the digital project based on Catalan author Manuel de Pedrolo: Temps Obert v11.1, which started off as a web-based free interpretation of Pedrolo’s ambitious novelistic series Temps obert, an eleven books approach to the concept of ultimate novel. After several weeks and close to forty posts,  the project has turned out to be an interesting portrait of how collaborative writing works, while showing the extent to which the writing process can be influenced by induced thematic and time restrictions; its weekly contributions from five different writers in their different mother tongues exemplify how the plot and style of a narrative can be shaped by not only the collaborative nature of its production, but also the immediacy of publishing on an online platform.

It is quite interesting to see how words evolve to convey different meanings though time, and even more surprising how we immediately associate these meanings to mental images. Since the moment I learned that these collaborative literary experiments were called Round-robin stories, I can’t help but imagine my four colleagues in the project as little fluffy robins chasing each other in circle, waiting for their weekly turn to write their four hundred words.

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on LinkedInEmail this to someonePin on PinterestShare on TumblrShare on RedditShare on StumbleUponShare on Google+